Diarrea Mental

Ha estat un llarg i profitós viatge, però ara la decissió és presa. El Consell de Direcció del Blog Diarrea Mental ha decidit el seu tancament.

Abans, però, en el nostre Post de comiat, volem agraïr al gran nombre de lectors que ens ha seguit en el nostre llarg periple, la seva fidelitat i els seus enginyosos comentaris. Enrere queden grans èxits, com el Premi Jove al Millor Blog Satíric d'Actualitat en Català, concedit per la Bloggers International Review de Sausalito (Califòrnia, E.U.A.), i les bones crítiques rebudes en els principals diaris. Però, per sobre de tot, repeteixo, l'aplaudiment dels lectors.

Hi ha diverses raons que cal explicar, que són la gènesi de la nostra decissió. Es classifiquen així:

CULTURALS : En un país on tothom sap qui és Calimero o Kiko Rivera, però quasi ningú no sap res de Kirk Hegard, Ikmar Bertmann o Vahn Betobenn, el nostre Blog no tenia cap futur.

OPERATIVES: Els nostres guionistes, a qui ara anomenaré , aprofitant per agrair el seu gran esforç i saviesa, han tingut diversos problemes greus, que els han dut a renunciar a la seva tasca:

Pedro Hortera Ano: Coneixedor excels de festes populars, amb nosaltres des del principi, no pot arribar mai a la redacció per les vagues de l'AVE i d'Iberia.

Núria Experta: Sense poder dormir per culpa dels generadors elèctrics de Barcelona, no pot concentrar-se , deixant-nos sense la seva gran aportació en temes de filosofia. 

Bubba Mahabbeits: Va morir ahir en un altre ensorrament, en aquest cas, d'una torre de la Sagrada Família. Mai més no podrem llegir les seves àcides crítiques polítiques.

Fabià Gollafré : Es troba en coma per una baixada de sucre, a l'estar retingut cinc hores en el peatge de Martorell sense vitualles. Va situar la prosa sobre gastronomia en l'altar del bloggisme.

ECONÒMIQUES: La gran quantitat de diners de què disposem ens duu a preferir el gimnàs, la samba i el col-leccionisme de cotxes de luxe a la feina dura i rigorosa. En aquest punt, és millor retirar-se que perdre la Lliga de Bloggers d'Estrelles.

FILOSÒFICA: Aquest món és molt diferent a aquell que hi havia quan vàrem començar, i no ens agrada.

Iron Maiden     Different World

L'esport no és només competició, està clar.

Però avui, l'esport és un fenòmen de masses, que mou fortunes. Per desgràcia, ens donen massa vegades "gat per llebre".

Ahir, a la vil-la de Torredembarra, es va viure una tarda inoblidable d'atletisme, l'esport més noble, dur i humanista (en totes les seves disciplines). Xiquetes i xiquets, veterans, noies, nois, tots vàrem lluitar noblement en diverses curses per categories, en uns carrers de Torredembarra reblerts de públic entussiasta.

Allí no hi havia futbolistes amb "look efeminat", ploraners i cobdiciosos, avars i ganduls. Érem amateurs , dels que ens cuidem, entrenem dur i competim dignament, amb afany de superació. No fem espots publicitaris ni ens fiquem EPO, hormones ni altres merdes.

Els Atletes d'Altafulla vàrem signar una actuació memorable, amb el 2on. i 4rt. llocs de Veterans masculí i el 1er, 2on. , 4rt. (un servidor) i 5è llocs de la cursa Senior. El meu quart lloc va ser una experiència emocionant, vaig córrer tant com vaig poder, passant diversos atletes en els dos kms. finals, i fent un esprint agònic en els 200 m. últims, guanyant una posició. El meu premi va ser pujar al podi i rebre una copa de mans de les autoritats locals, quelcom increïble per a un atleta "del muntó" com jo !!! Imagineu que sentirien els al-levins, infantils, etc. !!!

Aquest és l'esport que cal potenciar, és pel que ningú donarà mai un duro per veure, però que és de veritat, no ens humilia ni se'n riu de nosaltres. Som nosaltres , som tots, és de debò !

ATLETES D'ALTAFULLA , ST SILVESTRE DE TARRAGONA

Escena cap  al  final d'Un pont massa llunyà (R.Attenborough, 1977):

Els generals aliats, després de quedar-se a un pas de l'èxit a l'Operació Market Garden, que els hagués permès arribar al cor d'Alemanya tan aviat com el setembre de 1944, intenten trobar les raons del fracàs a la batalla.

"Va ser a la lluita per Nimega" diu un general. "Va ser a la carretera que duia a Nimega" diu un altre. "No, va ser la boira a Anglaterra", diu l'últim.

QUÈ COLLONS !   Jo us diré el que va ser : Els jugadors són uns mimats de merda, i els hi han deixat fotre el que han volgut ! (  perdó, m'estic fent un embolic)

Milers de combatents de la 1ª Divisió Aerotransportada Britànica van morir , i la resta van ser fets presoners. Només va escapar-ne un grapat, d'Arnhem. I molts milions de barcelonistes (he dit barcelonistes?, perdó, volia dir holandesos, una altra vegada m'he liat !) van patir el "Hongerwinter", o hivern de la fam, esperant ser alliberats dels nazis.

Jugadors del Real Madrid, formant la barrera per una falta.

La Vanguardia és un diari que comprava habitualment, perquè m'agradava llegir les seves pàgines d'Internacional (no per casualitat, les primeres sempre del diari, amb cronistes excepcionals), i també certs articles d'escriptors il-lustres. Un dia, per una portada que no recordo, però que em va cabrejar bastant, vaig decidir comprar només l'Avui, i esporàdicament, La Vanguardia.

Però aquesta vegada m'han esgotat la paciència. ¿Què collons hi fot, en primeríssima pàgina, i guarnida amb comentaris de catalans una mica coneguts, la notícia de Toros, de José Tomás "y su esperado retorno en La Monumental"?

 Escarabat, ell mai es prestarà a ser "torejat"

Les "Corridas de Toros", les haurien de prohibir, no només per la tortura als animals, sino també pel greu risc que suposa per als humans que hi participen. A més de ser, per a nosaltres, una "coña marinera españolista" de fàstic.

Així que, formal i solemnement, prometo no comprar mai més La Vanguardia , "y que si así no fuere, Dios me lo demande".

És clar, que jo només sóc, com diem al Camp de Tarragona, un pobre "escarbató de les pataques", i potser no entenc molt bé les raons del gran Què.

He tingut una gran idea.

Cal prohibir totes les curses de motos ,camions i cotxes.

N'hi ha moltes de raons, per a fer-ho:

1- Reducció de les emissions de CO2, lluitant contra l'efecte hivernacle.

2- Reducció de la contaminació acústica.

3- Reducció del consum de derivats del petroli.

4- ELIMINACIÓ DE MODELS A IMITAR PELS TARATS FILLSDELAGRANPUTA QUE VAN A TOTHÒSTIA PER CARRETERES, AUTOPISTES I CARRERS.

5- ELIMINACIÓ DEL CONCEPTE "DEPORTE DEL MOTOR".ELS QUE S'HI DEDIQUEN, FARIEN ESPORT DE VERITAT, ES RETIRARIEN O SERIEN TANCATS EN LLOCS COM LA CÚPULA DEL TRUENO, UN VELÒDROM AMB NOMÉS 10 L. DE BENZINA, ON ES FOTRIEN D'HÒSTIES PER ACONSEGUIR L'ÚLTIMA GOTA DE CARBURANT, ARRIBANT A FER SERVIR LA SEVA PRÒPIA MERDA PER FER FUNCIONAR EL COTXE O LA MOTO.

ESPORT DE VERITAT, AMB DUES RODES I UN BON PARELL DE PITS.

Val més que mil paraules.

Ho intentarem ?

Serem capaços d'assumir els riscos de fer allò que volem?

Ens atrevirem a començar l'aventura malgrat el risc que comporta?

O ens quedarem a casa, aparentment segurs, arraulits en el nostre sofà?

Totes les opcions poden ser bones.

O dolentes.

RAMMSTEIN     Ohne dich

És trist veure la incomprensió dels elements antisocials cap als mecanismes més lícits i lloables que pot fer servir una societat pulcra, democràtica, ordenada i ben governada com la nostra.

Pacífic hàmster. Degudament entrenat, podria fer servir un punxó antidisturbis.

Tothom sap que la base del nostre magnífic sistema és l'ordre als carrers (fins i tot el bolxevic Lula da Silva ha estat incapaç de treure del lema del Brasil la paraula "Ordem"). Sense ordre, què seria de la propietat privada, i dels bons costums, i de la netedat urbana? Així doncs, em sembla vergonyós criticar l'ús de punxons per part de les brigades antidisturbis.

I encara gràcies, nanos, que no han fet ús de les armes de foc, que és el que us tocaria !   I no sigueu gilipolles preguntant que perquè no es fan servir tants recursos, ganes i forces per erradicar les màfies (pròpies i estrangeres), els neonazis, les bandes llatines , els que van a tothòstia amb el cotxe als pobles i els yihaddistes. No veieu que vosaltres sou visibles i aneu a pit descobert, tontos ?

Hola, torno a ser amb vosaltres, multitud enfervorida de lectors!!!

Vinc de Vitòria, de fer turisme i de córrer 42.197 m. (Maratón de Vitoria-Gasteiz, Martín Fiz) en 3h.27'42'', modesta marca, però rècord personal, és la meva 2a. marató. Era bonic veure en Martín Fiz i l'Abel Anton, tan joves com sempre, saludant al personal.

Però us escric per relatar-vos el cas d'un home , i el que és pitjor, el comentari final de la gilipolles de locutora que l'explicava.

Resulta que a l'anglès en qüestió li diagnostiquen càncer incurable. El paio s'ho gasta tot amb la seva amant, vivint a ple luxe. Quan s'ho ha rebentat tot, al cap d'uns mesos, surten els metges  i li diuen que té pancreatitis. El tio, naturalment, els hi ha fotut una demanda de tres parells de collons.

I la gilipolles de la locutora de RNE diu, amb una suficiència bastarda : "En vez de estar contento, va y les demanda, cuando en realidad es un tipo con suerte".     Serà burra ?   El tio no ha tingut mai càncer, de manera que, "suerte", de què? Ara no té res, ni un xavo, ha patit pensant que estava a punt de morir, i a sobre, li han començat a fer el tractament correcte amb molt de retard.  BURRA !!!!

Quan comencen les campanyes electorals, acostumo a posar-me de mala llet. Com ja us he dit diverses vegades, crec fermament en la falsedat dels polítics, almenys, de la majoria. Sobretot, em fa fàstic quan em diuen "Vota xxx", de manera imperativa, sense un "sisplau", "et prego", "et suplico" o quelcom semblant.

Les campanyes em recorden a un fet que em va passar a la infantesa.

"Una tarda, el professor de música va entrar a classe caminant d'una manera molt rara, feia esses. També me'n vaig adonar que el seu alè feia una pudor estranya, i això que va passar a més de cinc metres de la meva taula. Es va asseure i va plantejar el tema del dia. Havíem de votar qui era el millor músic que coneixíem. Dit això, es va quedar adormit sobre la taula.

Els kapos de la classe es van mirar immediatament i van cridar els seus sicaris. Van estar xerrant una estona i van donar les seves consignes: S'havia de votar Mike Oldfield. Es van armar cadascun amb un llapis afilat i van anar passant per les taules. Tots els xiquets escrivien atemoridament el nom obligat, però algun infant es negava, perquè els agradava molt Torrebruno, Enrique y Ana o Teresa Rabal. No cal dir que sofriren la punxada implacable del llapis al seu cap.

Ja se m'acostaven, i jo no sabia què fer; m'agradava Oldfield (no el que més) però era més gran la meva ràbia. Quan es va acostar l'etxèrcit de sicaris, jo ja tenia escrit "en redondilla" Mike Oldfield, però quan anaven a agafar-me el paper, vaig tenir un rampell: Em vaig aixecar i braç en alt, salut nazi, vaig cridar "Heil Oldfield", tant fort com vaig poder. El que m'anava a prendre el paper es va girar mirant el kapo principal, amb cara de sorpresa. Al kapo, il-luminat, li va fer gràcia la idea i es va posar a cantar una cançó alemanya (una marxa nazi), i boig d'alegria, es va pintar un bigotet hitlerià, es pujà sobre la taula i va fer una arenga en un alemany fictici, gesticulant exageradament. Jo vaig aprofitar per canviar el paper.

Quan el professor va fer l'escrutini, el meu paper va ser l'últim en ser llegit. Tothom havia seguit la consigna, però l'últim vot va ser per a  Iron Maiden. El professor, amb una mirada de pícara maldat, va dir que, sentint-ho molt, no podia declarar Mike Oldfield millor músic de la Història, per la falta d'unanimitat.  Es va organitzar una terrible batussa. Les investigacions , delacions i tortures van durar tres setmanes. Jo, naturalment, me'n vaig lliurar, però al cap d'un temps, els kapos van acabar pagant-ho..."